Puto Nadal

Advertència: aquest article està escrit des d'un odi profund, i mentre l'he estat redactant he supurat pus, vomitat bilis, matat tres gatets indefensos i tret espuma de ràbia per la boca. Si continueu endavant, ateneu-vos a les conseqüències.

No me'n amago, no sóc precisament un admirador de les festes nadalenques (o de Solstici d'Hivern, segons diuen certs menjacapellans) en el seu conjunt, i de tota l'aureola que les envolta. Em sap greu, amics i amigues, per molt que intenti sentir-m'hi còmode i que m'agradin no puc. De menys a més, els motius vindrien a ser aquests, si em permeteu que us els expliqui:

Odio profundament les nadales carrinclones cantades per nens amb veu de pito que sonen a moltes botigues o als altaveus de les zones comercials de les ciutats, a les escoles o fins i tot a alguns sopars o dinars de nadal. Encara es podrien salvar per què són quelcom tradicional de fa molts anys, però si us plau, que se salvin ben lluny de les meves orelles.

Pitjor encara és la meva aversió al consumisme portat al límit d'aquestes dates, programat per comprar coses inútils que no es fan servir i aprofitant-se de la fàcil manipulació dels nens pel què fa al tema de les joguines, que moltes vegades els adults els hi comprem i no fan servir, bàsicament per què a l'anunci de la tele on surten no s'adiuen a la realitat, o simplement per què els hi comprem una merda que no els hi agrada. Ei i després d'haver consumit, a anar estrets durant el gener per què hem gastat el què no tenim, genial!

Derivat d'això ve el consum alimentici, que fa que ens tornem bojos a comprar i fer menjar per a regiments d'exèrcits, que normalment ens costarà de tastar per què quan arribem al segon plat, després de l'escudella de galets o la ració de vuit canalons amb beixamel per cap que fa la iaia, ja estem empatxats, i encara queden 3 plats, postres de torrons, carquinyolis, cafè, copa i puro. La solució al tema està amb congelar i menjar-ne cada dia quatre àpats fins Sant Jordi, aproximadament, que amb una mica de sort ens ho haurem acabat. En cas que ens ho vulguem acabar tot, jo ja hauria demanat hora al cardiòleg i el dietista per després de festes.

Canviant de tema, i havent parlat ja dels nens, em posa malalt que per norma s'hagi d'enganyar els més petits de casa amb tot el tema dels Reis, el Tió (per cert, també odio que se'n digui Cagatió, així, tot junt, o "anem a cagar el Tió", com si un tronc pesat, gros i robust ens pogués sortir pel recte juntament amb la resta de residus fecals) o el Pare Noël. Si enganyem els nens fent-los creure en troncs que caguen xocolata (bé, ara ja caguen joguines mida XXXL) o tios barbuts desconeguts i que mai ha vist ningú i que vénen d'un lloc remot per portar-nos regals (com si no tinguessin altra feina), es poden acabar creient qualsevol ximpleria i en allò de que fem el què fem ja hi haurà algú que ens solucionarà els problemes o, en aquest cas, ens portarà regals (allò de Déu proveirà, i tal). Em sap greu, el tema d'enganyar precisament no va gaire amb mi. Que sí, que em direu que són molt macos i innocents, i que els fa il·lusió i tal; però no, el què els fa il·lusió és que aquests personatges els hi portin els regals que volen.

Una altra cosa amb la qual no puc és que com si ja no tinguéssim tradicions cutres i odioses al nostre país, haguem de manllevar dels nòrdics el Pare Noël (amb una altra excusa per consumir i regalar tonteries) o la "Nochebuena" i la "Nochevieja" dels castellans, que encara no sé quina és quina i ho hauré de buscar a la Viquipèdia.

I finalment, tornant als menjars, no us puc explicar amb paraules la sensació que em dóna menjar amb familiars que te la porten fluixa i amb els quals no saps de què parlar, acabant recorrent als tòpics de sempre sobre que el menjar és bo o qualsevol xafarderia sobre gent que o no coneixes o no t'importa. Juntament amb això, supuro odi d'aquesta mena d'obligació d'estar content o feliç durant aquestes dates: m'agrada la llibertat d'acció i de pensament, i no dic que no vulgui estar content, però m'agradaria poder escollir entre estar content, borde o maníac-depressiu durant aquests dies, i no quedar malament per no seguir la obligació majoritària de fer postureig de que tots estem molt feliços i caguem anissos.

Ei, i no em puc descuidar de parlar dels sopars d'empresa, d'amics o del què sigui, que per anar bé en tindràs 3 o 4, a trenta euros cadascun mínim, més haver de fer amics invisibles amb regals que serveixen per anar directament al contenidor del rebuig. Totalment entranyable, entranyable de treure les entranyes per la boca, clar.

En fi,

Amics, amigues (si encara ho sou després d'haver-me llegit), des de l'odi i el ressentiment més visceral us convido a no celebrar les festes que vénen i no seguir el corrent majoritari que ho imposa, a no seguir amb el postureig general. Gràcies.

Us deixo, me'n vaig a comprar els torrons i el cava.

No guanyarem.

Estreno bloc, i no és la primera vegada que ho faig. Ahir, tot sopant amb una colla, un tio mig del Vallès quillo, mig de les terres de l'ebre, anomenat Audald Lloret (http://koi-dai.blogspot.com.es/2014/12/escriviu-amics-meus.html?spref=fb) em va dir que hauria de penjar el què penso de forma larga y tendida, i no limitar-me a la comoditat i brevetat del centquarantacaractisme de twitter. I potser té raó, o almenys la tindrà fins que abans d'acabar aquest escrit o d'aquí a uns dies me'n cansi i m'oblidi que tinc un blog durant uns mesos. Ja veurem, intentat està.

Feta la presentació, entrem al tema del qual vull parlar avui, a raig fet; som-hi.

Ja ho heu vist al títol, no guanyarem, no serem independents. És a dir, ara mateix, a curt termini, no. No és per un simple motiu que no ho farem, sinó que ve donat per varis factors, que possiblement no podré resumir en aquest article, simplement us resumiré el què ara mateix em ve al cap, els meus motius:

No guanyarem per què no som majoria, i em sap greu ser realista, però ho veig així. El 9N van anar a votar 2.300.000 catalans, 1.900.000 dels quals van votar afirmativament a la independència. Crec que degut a les circumstàncies de la votació, les quals sabem de sobres i que no exposaré, quasi tots o la gran majoria dels que estem a favor del doble sí vam acudir a les urnes, és a dir, vam medir, per fi, quants som els que volem fer un nou país. Sobre un cens aproximat d'entre uns 5 milions i 5 milions i mig de persones, això, com veieu no representa aquell 50% anhelat per a la majoria absoluta, ni s'hi aproxima. Probablement hi ha més independentistes que federalistes? sí. Probablement hi ha més independentistes que immobilistes? sí. I que gent apolítica? també. Però això no vol dir que no siguem minoria, probablement una minoria majoritària, la minoria més gran, però al cap i a la fi una minoria en termes absoluts per què no som el 50% més 1 de la població.

Entenc que hi ha gent que pot pensar que ho som, i és molt fàcil quan tens l'ambient favorable de viure en un poble o ciutat mitjana de comarques, o fins i tot en segons quins barris de Barcelona, on una majoria substancial de l'entorn en el qual socialitzes és favorable a la ruptura. Però aquesta situació, mal que els pesi alguns, i per sort, no és igual a tot el país. És una forma de veure o de viure les coses, però no l'única. Catalunya és plural, molt. No posaré el tòpic ronyós d'anar al Baix Llobregat i veure quines altres realitats conviuen dins del nostre país, tan o gens vàlides i respectables com la que em puc trobar jo amb un ambient pro-indepe, sinó que no cal anar tan lluny, només pensar en aquells barris de ciutats del pinyol de Catalunya com Igualada o Manresa, amb grans quantitats de gent amb arrels a fora del país i que viuen en un ambient prou aliè al procés (paraula que em fa una mica de fàstic de dir). Simplement entenc que hi ha moltíssimes maneres de viure la catalanitat, i de veure la realitat i actualitat, i que no totes són la bombolla indepe on alguns sembla que viuen, recolzats per la visió de l'actualitat que ens dóna TV3, i hiperventilant unitat a twitter.

Un milió nou-centes mil persones són moltes, però no són prou en un país amb més de set milions d'habitants (tot i que no tots amb dret a vot, evidentment). I entenc que seria "fer trampa" fer una independència sent minoria, ja que sempre he cregut en la justícia i en les coses ben fetes. I fer-la sense ser el 50% més 1, seria injust per aquells que creuen en que és millor quedar-nos a Espanya, canviant-la o no. Cal campanya, cal conscienciació, cal debat i contraposició de les dues opcions, cal convèncer indecisos i arribar fins i tot a aquelles capes de la població que no dubten del seu NO rotund. Cal fer el què no ha sigut capaç de fer en massa l'independentisme fins ara i sí que ha sigut capaç de fer l'Estat espanyol: crear independentistes. Cal mobilitzar. Cal obertura de mires i discurs social a peu de carrer per aquells que prioritzen l'eix esquerra-dreta al nacional (que són molts). No cal sectarisme. No cal unitarisme inútil tan sols per retroalimentar-nos. No cal catalanitat carrinclona-barretinaire. No cal excloure ningú per pensar o parlar de manera diferent.

Podem tenir cagarrines amb Podemos i molta pressa, però si no som prou gent per molt ràpid que vulguem anar no arribarem enlloc. Calen entre 200 i 500 mil vots, i aleshores, potser, i només potser, guanyarem. Cal fer la cocció a foc lent.