No guanyarem.

Estreno bloc, i no és la primera vegada que ho faig. Ahir, tot sopant amb una colla, un tio mig del Vallès quillo, mig de les terres de l'ebre, anomenat Audald Lloret (http://koi-dai.blogspot.com.es/2014/12/escriviu-amics-meus.html?spref=fb) em va dir que hauria de penjar el què penso de forma larga y tendida, i no limitar-me a la comoditat i brevetat del centquarantacaractisme de twitter. I potser té raó, o almenys la tindrà fins que abans d'acabar aquest escrit o d'aquí a uns dies me'n cansi i m'oblidi que tinc un blog durant uns mesos. Ja veurem, intentat està.

Feta la presentació, entrem al tema del qual vull parlar avui, a raig fet; som-hi.

Ja ho heu vist al títol, no guanyarem, no serem independents. És a dir, ara mateix, a curt termini, no. No és per un simple motiu que no ho farem, sinó que ve donat per varis factors, que possiblement no podré resumir en aquest article, simplement us resumiré el què ara mateix em ve al cap, els meus motius:

No guanyarem per què no som majoria, i em sap greu ser realista, però ho veig així. El 9N van anar a votar 2.300.000 catalans, 1.900.000 dels quals van votar afirmativament a la independència. Crec que degut a les circumstàncies de la votació, les quals sabem de sobres i que no exposaré, quasi tots o la gran majoria dels que estem a favor del doble sí vam acudir a les urnes, és a dir, vam medir, per fi, quants som els que volem fer un nou país. Sobre un cens aproximat d'entre uns 5 milions i 5 milions i mig de persones, això, com veieu no representa aquell 50% anhelat per a la majoria absoluta, ni s'hi aproxima. Probablement hi ha més independentistes que federalistes? sí. Probablement hi ha més independentistes que immobilistes? sí. I que gent apolítica? també. Però això no vol dir que no siguem minoria, probablement una minoria majoritària, la minoria més gran, però al cap i a la fi una minoria en termes absoluts per què no som el 50% més 1 de la població.

Entenc que hi ha gent que pot pensar que ho som, i és molt fàcil quan tens l'ambient favorable de viure en un poble o ciutat mitjana de comarques, o fins i tot en segons quins barris de Barcelona, on una majoria substancial de l'entorn en el qual socialitzes és favorable a la ruptura. Però aquesta situació, mal que els pesi alguns, i per sort, no és igual a tot el país. És una forma de veure o de viure les coses, però no l'única. Catalunya és plural, molt. No posaré el tòpic ronyós d'anar al Baix Llobregat i veure quines altres realitats conviuen dins del nostre país, tan o gens vàlides i respectables com la que em puc trobar jo amb un ambient pro-indepe, sinó que no cal anar tan lluny, només pensar en aquells barris de ciutats del pinyol de Catalunya com Igualada o Manresa, amb grans quantitats de gent amb arrels a fora del país i que viuen en un ambient prou aliè al procés (paraula que em fa una mica de fàstic de dir). Simplement entenc que hi ha moltíssimes maneres de viure la catalanitat, i de veure la realitat i actualitat, i que no totes són la bombolla indepe on alguns sembla que viuen, recolzats per la visió de l'actualitat que ens dóna TV3, i hiperventilant unitat a twitter.

Un milió nou-centes mil persones són moltes, però no són prou en un país amb més de set milions d'habitants (tot i que no tots amb dret a vot, evidentment). I entenc que seria "fer trampa" fer una independència sent minoria, ja que sempre he cregut en la justícia i en les coses ben fetes. I fer-la sense ser el 50% més 1, seria injust per aquells que creuen en que és millor quedar-nos a Espanya, canviant-la o no. Cal campanya, cal conscienciació, cal debat i contraposició de les dues opcions, cal convèncer indecisos i arribar fins i tot a aquelles capes de la població que no dubten del seu NO rotund. Cal fer el què no ha sigut capaç de fer en massa l'independentisme fins ara i sí que ha sigut capaç de fer l'Estat espanyol: crear independentistes. Cal mobilitzar. Cal obertura de mires i discurs social a peu de carrer per aquells que prioritzen l'eix esquerra-dreta al nacional (que són molts). No cal sectarisme. No cal unitarisme inútil tan sols per retroalimentar-nos. No cal catalanitat carrinclona-barretinaire. No cal excloure ningú per pensar o parlar de manera diferent.

Podem tenir cagarrines amb Podemos i molta pressa, però si no som prou gent per molt ràpid que vulguem anar no arribarem enlloc. Calen entre 200 i 500 mil vots, i aleshores, potser, i només potser, guanyarem. Cal fer la cocció a foc lent.